El 14 d’abril del 2015 en Jeremias Mateo i el seu amic Salvi Martín van patir un accident d’escalada. En Salvi va morir a l’acte i en Jere va sobreviure. Després d’un mes en coma en un hospital a França i un any a l’Institut de Neurorehabilitació Guttmann, va haver d’aprendre a conviure amb les seqüeles físiques i mentals de l’accident. Va començar a anar a la piscina com a part de la seva rehabilitació i allà va conèixer la Maria, una entrenadora de nedadors amb diversitat funcional. Primer a la piscina i després al mar, en Jere ha descobert que ser capaç de nedar 50 quilòmetres lluitant contra les onades i el fred no sempre és tenir èxit; i abandonar després de fer mitja piscina no sempre és fracassar.

La Sofia es trasllada a les Terres de l’Ebre i, de la mà d’un vell professor de botànica i un fotògraf del National Geographic, coneixerà l’autèntic valor de l’amistat, el coratge i l’amor. Enmig de les oliveres del Montsià i dels arbres monumentals del massís dels Ports, allà on va inspirar-se el jove Picasso, descobrirà la història de les bruixes d’Ulldecona, una nissaga de dones sàvies hereves d’un gran secret. Les dones que abraçaven els arbres és un cant a la llibertat, a l’amor i al poder sanador de la natura. Un homenatge únic a les oliveres mil·lenàries i a les dones sàvies de les Terres de l’Ebre.

La mare mirava per la finestra, però no sabria dir què mirava. S’estava allà, com cada dia, al menjador de la casa familiar de la plaça de Santa Llúcia, asseguda en una butaca d’orelles, amb les mans agafades a la falda, el cap decantat cap a la dreta, els llavis closos i els ulls vidriosos que miraven cap a fora... Tot podia semblar que fos com abans, com sempre, però res no era igual. Les paraules s’havien esborrat. Totes. El diccionari sencer.

Pia Pera descobreix un dia que una malaltia incurable se l’està enduent a poc a poc. Davant la degradació del seu cos, constrenyit de mica en mica en la immobilitat d'una planta, el jardí, aquell lloc on la vida germina i on les «resurreccions» se succeeixen, es converteix en el seu refugi. En contemplar-ho, forja un nou vincle amb la natura i ofereix una sàvia i commovedora reflexió sobre el sentit de la vida.

La Joana Badia arriba a Donostia disposada a trobar-se amb un vell amic de qui no sap res des de fa anys. Quan es van conèixer, ella voltava la trentena i a la seva parella, el Bernat Delclòs, li havien diagnosticat una malaltia que estava condicionant la relació. Arrencava la dècada dels noranta i aquell mal devastador feia estralls en una Barcelona que despertava de la transició, entre l'eufòria olímpica i la crisi econòmica.

Mentre Algèria encara viu l'eufòria de la independència, el món d'Adem s'esfondra quan la dona l'abandona. Incapaç de superar-ho, es llança al carrer per a trobar altres nàufrags de la vida: un nan a la recerca de la veritable amistat, un músic cec de profètic cantar, un psiquiatre que llegeix Gógol i Puixkin, veterans marcats per la guerra, presidiaris... Mirall cruel d'una societat plena d'esperances, però de la qual s'exclou ell sense possibilitat de redempció.

L'epopeia de Rintaro, el jove hereu d'una entranyable llibreria de vell, i de Tora, un gat tigrat savi i enginyós, tenen una missió: salvar els llibres que estan en perill i difondre així l'amor per aquests objectes, bells i inigualables, que són part imprescindible de la nostra vida. Una història carregada de saviesa, de màgia i de passió per la lectura.

La Irene acaba de sortir del psiquiàtric després de dos anys d’internament. Viu sola i no té ningú que la pugui acompanyar en el seu procés de tornada al món real. Per això, per recomanació del seu psiquiatre –a qui odia– i per poder adaptar-se a la seva nova vida, comença a escriure les seves pors, la ràbia, els dubtes i els atacs a la realitat i a ella mateixa en uns quaderns, a manera de diari. Entre les línies d’aquest, carregades d’ironia i d’obsessions, descobrirem quina és la història de la Irene i què és el que l’ha duta a trencar-se. O, com diu ella, a viure expulsada del món.

Als seixanta-cinc anys, Julius Hertzfeld, un destacat psiquiatre de San Francisco, s’assabenta que pateix una malaltia greu. Fa balanç de la seva vida i es pregunta fins a quin punt ha ajudat els seus pacients. Remenant els historials, rescata el d’en Philip Slate, un antic pacient a qui havia tractat d’una addicció sexual. Aquell home, era un dels seus fracassos més evidents. En Julius decideix reprendre el contacte amb ell i descobreix, sorprès, que s’està formant per ser terapeuta. Plegats arribaran a un acord: en Julius accepta supervisar les pràctiques d’en Philip, però només si ell assisteix primer a la seva teràpia de grup durant sis mesos.